Avui ha començat el Nadal a casa. Des de ja feia uns dies que havia fixat aquesta data com l’ideal per a guarnir-ho tot. Faltava una setmana per Nadal, feien el Barça, i la Marató. No podia demanar més, era el moment.
Aquest any, per sorpresa meva, hem comprat un arbre natural. Ja portàvem unes quantes festes amb un d’artificial. No és que fos lleig, però cada cop que el fèiem perdia la meitat de les fulles, i l’havies de redissenyar de nou. Unes fulles cap amunt, les altres més estirades, un treball massa meticulós com per després col·locar-li una bola pesada que li modifiqui les branques!
Però l’olor d'avet ja es respirava des del moment en que l’han entrat a casa. Com si d’una figura de vidre es tractés, a poc a poc, he retirat la xarxa que l’envoltava. La seva presència ha fet petit el menjador. Hem hagut de distribuir mobles per donar-li l’espai que es mereix. I, amb delicadesa i veient els últims minuts del Barça, he anat col·locant bola per bola. Cada any, tot i tenir la mateixa guarnició em delecto amb cada peça. Tenim una mica de tot: dues de vidre pintades a mà que vam comprar a Àustria, dos àngels de fang de color or, uns quants llaços i altres que hem anat recaptant al llarg de les festes. Jo tinc els meus preferits que, volent, els poso a primera línia de l’arbre. Per davant queda atapeït de guarniments i per darrere, o bé no hi ha res, o el que hi col·loco són petites figures que sempre descarto perquè no s’adeqüen a l’estil del nostre arbre de Nadal. Així que la qüestió és no moure’l de la seva posició.
Després ha tocat el torn de les llums, que, a part d’il·luminar l’arbre en general, procuro que il·luminen les peces més boniques. I ara, que ja és fosc, les hem encès i, he de dir, que fa patxoca.
Després ha tocat el torn de les llums, que, a part d’il·luminar l’arbre en general, procuro que il·luminen les peces més boniques. I ara, que ja és fosc, les hem encès i, he de dir, que fa patxoca.
