Un bon dia vaig decidir fer “el camí del colesterol” un recorregut que voreja el riu Besòs i on, majoritàriament, t’hi trobes gent d’avançada edat que, aconsellats pel metge, decideixen passar les seves tardes anant i tornant per aquest camí i, “fent-la petar”.
Jo no vaig estar influenciada per cap home de bata blanca, jo hi anava per provar una cosa nova i perquè era un dilluns festiu que la piscina tancava.
Anar pel centre de Montcada vestida tan esportiva i amb vambes va ser un mica vergonyós. No és que no hi hagi anat mai així, però pel carrer Major del poble, no hi acostumo. No us penseu que és l’Eixample el nostre carrer peatonal, però diguem que és el centre, el punt pel que tots passem quan hem de fer encàrrecs, comprar o visitar amics. Si tens un enemic, si hi ha una persona amb la que prefereixes no creuar-te, evita aquest carrer. Així que, a última hora, vaig decidir canviar de recorregut.
Quan surto a córrer mai trobo el moment per iniciar, per passar de caminar lentament a anar a més velocitat. Vas passant arbres o vianants i et proposes que si, que al pròxim fanal comences. I et col·loques els cascos i desitges que no arribi una cançó trista. Així qui corre? Vols ritme, vols velocitat, vols que la música acompanyi les teves cames i, per fi, arribes al veritable “camí del colesterol”, ple a vessar. Segueixes al teu ritme, canviant de freqüència de radio cada cop que arriba una cançó que t’alenteix. I vas avançant, et delectes amb el paisatge, no és gran cosa, però estàs corrent i sents que tot el que gira al teu voltant és bonic i val la pena. I et fixes amb els corredors, ciclistes, vianants i patinadors que et passen pel costat. Cada 10 metres veus una filera de dones que ocupen tot el carril, són les que hi van per consell del metge i, amb tota la teva dissimulació i seguint amb el teu ritme, intentes fer-te notar, només demanes un petit espai per passar, encara que sigui de costat. I segueixes corrent, creient que vas a la velocitat adequada i, sobretot, i orgullosa que et sents, sense haver fet cap pausa. Si et passa pel costat una noia més ràpida que tu...és atleta professional. Els nois, és normal, la força i aquestes coses que tenen ells. El més dur és quan t’avança un grup d’homes de 70 anys...penses que serà perquè han pogut córrer molt durant anys i ja tenen la tècnica.
El camí a estones fa pudor, però també li trobes el seu encant a aquest fet i més si mires el cel, cada cop més roig. En sentit contrari al teu t’avança un home que la suor li ha dibuixat un cor al centre del pit. Pel darrera un cotxe t’espanta amb el seu clàxon. Es tracta d’un automòbil tipus golf amb un duo d’avis. Ells també fan el camí del colesterol, però a la seva manera i, el més curiós de tot, és que és la dona la que el condueix. Són una parella d’uns 80 anys que també recorren el carrer major amb la sorpresa dels vianants al veure’ls.
Per fi, arribo als dipòsits de la Damm, és el que m’havia proposat pel primer dia. Arribar-hi i girar cua, no sense abans fer algunes fotografies per mostrar-vos com és d’especial aquest camí.
La tornada és més dura però també té el seu encant perquè et trobes els mateixos corredors, ciclistes, vianants i patinadors més cansats. I et topes amb l’home del cor, ja més suat i amb el cor fet pulmó. La música et segueix acompanyant, moguda com la vols. Ja veus la meta. I arribes! I et toca escalfar, i aquí sí, aquí és el moment d’una lenta que et relaxi. Mentre ho fas un pastor passeja amb les seves cabres que, valentes, mengen l’herba just davant teu.
Són quasi les 20h de la nit i ets sents lleugera, àgil i capaç de tot i de tothom. Passes pel pont que travessa el riu, mires el cel i més de 100 ocells volen en grup, seguint una única direcció i el cel és ben roig. És el moment de Now we are free, la banda sonora de la pel·lícula Gladiador, que tantes vegades vas escoltar a Roma quan passaves pel costat del Colisseu. I en 10 segons et sents la noia més afortunada del món, enorgullint-te del que has fet i del que fas diàriament.
