Va
pujar al tren i es va asseure davant i al costat de persones desconegudes, que
possiblement mai es tornaria a trobar.
Però, com sempre passava, aquell tren s’aturava més del previst. Va ser llavors
quan va mirar al seu voltant, a aquelles persones, que ara començaven a tenir
forma i color. Al seu costat, un home solitari llegia un diari, Le Figaro, i un
article, Mon parfum.
Va començar a pensar en totes les olors que li recordaven
persones o moments importants i es va sentir nostàlgica i emocionada. L’olor de
la colònia de l’adolescència, la dels llençols acabats de rentar de l’àvia, o
la del sabó amb el que havia gaudit de calorosos banys. Li passava sovint, això
d’emocionar-se per petits coses, però llavors el seu company de seient es va
moure, i la va obligar a deixar aquells pensaments nostàlgics. El desconegut
francès agafava les seves pertinences per baixar a la propera parada. A la mà
portava un llibre de color groc i com sempre feia, va voler saber quin era el
títol. Intuïa que seria un llibre escrit en francès, potser pel color estrident
seria alguna novel·la actual i moderna. Va haver d’aixecar una mica els ulls,
dissimuladament, per llegir-lo. “És l’hora dels adéus?” i una bandera catalana
feien de títol i de portada d’aquell llibre. Es va queda parada, aquell home
francès, que s'havia imaginat que baixaria a la Tour de Querol, era un català de
Sant Andreu amb facilitat per la llengua francesa, probablement.
Que n’era de pel·liculera!
