Vida. Seria la paraula per definir una ciutat com Nàpols. Protagonista d'històries i llegendes, niu de grans artistes. La ciutat et rep amb les mans ben obertes. Amb un sol radiant i una mica de vent marí. L'alegria dels seus carrers en pendent se't contagia de seguida. La gent canta i balla a cada racó de la ciutat, fent-se pas entre els cotxes i motos que hi circulen sense llei.
Respires i pots percebre els ingredients d'una margherita, La Margherita més bona que puguis provar mai. I et deixes portar, aturant-te per mirar aquells balcons de colors i edificis vells que tenen tantes coses per explicar.
I quan penses que ja la coneixes, et presenten la seva panxa. La Neapolis (nom original) més profunda s'amaga sota carrers i cases habitades, un seguit de coves i túnels subterranis et transporten 60 anys enrere, a la Segona Guerra Mundial.
I quan penses que ja la coneixes, et presenten la seva panxa. La Neapolis (nom original) més profunda s'amaga sota carrers i cases habitades, un seguit de coves i túnels subterranis et transporten 60 anys enrere, a la Segona Guerra Mundial.
A l'exterior la gent et saluda amb un somriure, t'abraça i et parla, enamorada, de la seva ciutat. Et demana la teva opinió: i que, i que, que t'ha semblat Napoli?
Són devots de la seva ciutat. Tot i no ser creients, li demanen a San Gennaro una victòria pel Nàpols del seus cors. A vegades els hi coincideix.
El Sol els torna bojos i la pluja, quan hi és, els tanca a les seves cases per la tristor que els hi suposa la no presència del Sol.
I el seu idioma? es mengen les lletres i, no saps per què però moltes paraules les finalitzen amb un apòstrof. No saps si parlen amb el nas tapat perquè estan encostipats o perquè són així de mena. El moviment de mans i gestos et permet seguir la conversa, fins i tot sense escoltar-la.
I el seu idioma? es mengen les lletres i, no saps per què però moltes paraules les finalitzen amb un apòstrof. No saps si parlen amb el nas tapat perquè estan encostipats o perquè són així de mena. El moviment de mans i gestos et permet seguir la conversa, fins i tot sense escoltar-la.
Et parlen de la seva ciutat, intentant que te n'emportis una bona imatge. T'expliquen els origens d'aquell indret. Les llegendes que s'han explicat sobre ella. Fantasmes, sants i espavilats són els protagonistes de desenes d'històries napolitanes. No creuen en les supersticions, però les tenen en compte. Per això tenen molts amulets per protegir-se, per si de cas, dels mals. Un d'aquests amulets és el "il corno" (la banya) que representa l'estilització del penis del Déu grec-romà Priapo, protector dels camps, i Déu de la fecunditat i prosperitat. Aquesta peça es troba a totes les botigues del centre, es poden trobar-ne de plàstic, més senzills, i els originals, fets a mà. Tot napolità en té un i, habitualment, el deixen a casa perquè els hi porti bona sort. El més important però, és que te'l regalin, si te'l compres tu mateix, no farà efecte. I, abans d'iniciar el lligam de protecció entre tu i l'amulet, s'ha de seguir un procés: agafar la mà esquerre i situar-hi la punta de l'amulet. És, en aquell moment, on il corno passa a protegir-te per sempre.
No t'acomiades de la ciutat sense abans tornar a menjar pizza i provar els dolços tradicionals (el Babà i l'sfogliatella) que t'omplen la panxa a més no poder. Però estàs orgullosa de tot el que has conegut en aquell dia i de sentir una mica teva aquella ciutat que mira, feliç, el Vesuvi.
