Preparant el Nadal

 
Avui ha començat el Nadal a casa. Des de ja feia uns dies que havia fixat aquesta data com l’ideal per a guarnir-ho tot. Faltava una setmana per Nadal, feien el Barça, i la Marató. No podia demanar més, era el moment.

Aquest any, per sorpresa meva, hem comprat un arbre natural. Ja portàvem unes quantes festes amb un d’artificial. No és que fos lleig, però cada cop que el fèiem perdia la meitat de les fulles, i l’havies de redissenyar de nou. Unes fulles cap amunt, les altres més estirades, un treball massa meticulós com per després col·locar-li una bola pesada que li modifiqui les branques!

Però l’olor d'avet ja es respirava des del moment en que l’han entrat a casa. Com si d’una figura de vidre es tractés, a poc a poc, he retirat la xarxa que l’envoltava. La seva presència ha fet petit el menjador. Hem hagut de distribuir mobles per donar-li l’espai que es mereix. I, amb delicadesa i veient els últims minuts del Barça, he anat col·locant bola per bola. Cada any, tot i tenir la mateixa guarnició em delecto amb cada peça. Tenim una mica de tot: dues de vidre pintades a mà que vam comprar a Àustria, dos àngels de fang de color or, uns quants llaços i altres que hem anat recaptant al llarg de les festes. Jo tinc els meus preferits que, volent, els poso a primera línia de l’arbre. Per davant queda atapeït de guarniments i per darrere, o bé no hi ha res, o el que hi col·loco són petites figures que sempre descarto perquè no s’adeqüen a l’estil del nostre arbre de Nadal. Així que la qüestió és no moure’l de la seva posició.
Després ha tocat el torn de les llums, que, a part d’il·luminar l’arbre en general, procuro que il·luminen les peces més  boniques. I ara, que ja és fosc, les hem encès i, he de dir, que fa patxoca.

Roquefort, el plaer és meu

La meva àvia diu que casa seva és un hotel que, quan hi anem, ha de fer molts àpats. El seu únic objectiu és que “dinem de gust” així que varia els plats segons els gustos dels més “tiquismiquis”. Per sort, la seva única néta és “de bon menjar” i mai se li queixa: qui pot arrugar el nas davant d’un plat que ha començat a cuinar a les 9h del matí? i sempre, sempre que acabo de dinar, la mateixa pregunta: has dinat de gust?

Potser perquè ja de ben petita he estat envoltada de bons cuiners i he pogut gaudir de plats exquisits, que ara, per a mi,  menjar és un plaer que va més enllà de qüestions de salut.

El menjar forma part dels nostres records.  De les gambes amb maionesa de la iaia, d’un entrepà a França amb més mantega que pa, de les ostres que fan “gluc” al baixar, d’una “carbonara” de veritat, d’un plat massa salat o d’un altre massa cremat.

Hi ha certs plats caiguts del cel, ningú m'ho negarà. Aquells que ens deixen sense capacitats orals suficients per a descriure la sensació que provem en el primer mos. No trobem paraules, ni notes, ni estrelles que puguin igualar-ho. Només queda tancar els ulls i anar a poc a poc, intentant, que aquella olor, aquella textura, descansi eternament dins nostre.

El Roquefort és un plaer, un d’aquests formatges que et fa tancar els ulls, malgrat el seu aspecte diguem, curiós. 

Ja fa molts anys, en un viatge al País Basc amb la família, vam provar una torrada amb formatge emmental escalfada al forn. La idea ens va agradar i, des de llavors que els divendres o dissabtes a la nit, les fem com a sopar de “gala”. Nosaltres però, ho fem a la nostra manera. Una llesca de pa, a sobre una làmina de formatge emmental, una mica de formatge brie,  uns trossos de roquefort i, el toc final, unes espurnes d’orenga. Es col·loca al forn i pronto!

El resultat és exquisit i, la sensació, indescriptible. Proveu-ho.

El camí del colesterol

Un bon dia vaig decidir fer “el camí del colesterol” un recorregut que voreja el riu Besòs i on, majoritàriament, t’hi trobes gent d’avançada edat que, aconsellats pel metge, decideixen passar les seves tardes anant i tornant per aquest camí i, “fent-la petar”.

Jo no vaig estar influenciada per cap home de bata blanca, jo hi anava per provar una cosa nova i perquè era un dilluns festiu que la piscina tancava.

Anar pel centre de Montcada vestida tan esportiva i amb vambes va ser un mica vergonyós. No és que no hi hagi anat mai així, però pel carrer Major del poble, no hi acostumo. No us penseu que és l’Eixample el nostre carrer peatonal, però diguem que és el centre, el punt pel que tots passem quan hem de fer encàrrecs, comprar o visitar amics. Si tens un enemic, si hi ha una persona amb la que prefereixes no creuar-te, evita aquest carrer.  Així que, a última hora, vaig decidir canviar de recorregut.

Quan surto a córrer mai trobo el moment per iniciar, per passar de caminar lentament a anar a més velocitat. Vas passant arbres o vianants i et proposes que si, que al pròxim fanal comences. I et col·loques els cascos i desitges que no arribi una cançó trista. Així qui corre? Vols ritme, vols velocitat, vols que la música acompanyi les teves cames i, per fi, arribes al veritable “camí del colesterol”, ple a vessar. Segueixes al teu ritme, canviant de freqüència de radio cada cop que arriba una cançó que t’alenteix. I vas avançant, et delectes amb el paisatge, no és gran cosa, però estàs corrent i sents que tot el que gira al teu voltant és bonic i val la pena.  I et fixes amb els corredors, ciclistes, vianants i patinadors que et passen pel costat. Cada 10 metres veus una filera de dones que ocupen tot el carril, són les que hi van per consell del metge i, amb tota la teva dissimulació i seguint amb el teu ritme, intentes fer-te notar, només demanes un petit espai per passar, encara que sigui de costat. I segueixes corrent, creient que vas a la velocitat adequada i, sobretot, i orgullosa que et sents, sense haver fet cap pausa. Si et passa pel costat una noia més ràpida que tu...és atleta professional. Els nois, és normal, la força i aquestes coses que tenen ells. El més dur és quan t’avança un grup d’homes de 70 anys...penses que serà perquè han pogut córrer molt durant anys i ja tenen la tècnica.

El camí a estones fa pudor, però també li trobes el seu encant a aquest fet i més si mires el cel, cada cop més roig. En sentit contrari al teu t’avança un home que la suor li ha dibuixat un cor al centre del pit. Pel darrera un cotxe t’espanta amb el seu clàxon. Es tracta d’un automòbil tipus golf amb un duo d’avis. Ells també fan el camí del colesterol, però a la seva manera i, el més curiós de tot, és que és la dona la que el condueix. Són una parella d’uns 80 anys que també recorren el carrer major amb la sorpresa dels vianants al veure’ls.

Per fi, arribo als dipòsits de la Damm, és el que m’havia proposat pel primer dia. Arribar-hi i girar cua, no sense abans fer algunes fotografies per mostrar-vos com és d’especial aquest camí.

La tornada és més dura però també té el seu encant perquè et trobes els mateixos corredors, ciclistes, vianants i patinadors més cansats. I et topes amb l’home del cor, ja més suat i amb el cor fet pulmó. La música et segueix acompanyant, moguda com la vols. Ja veus la meta. I arribes! I et toca escalfar, i aquí sí, aquí és el moment d’una lenta que et relaxi. Mentre ho fas un pastor passeja amb les seves cabres que, valentes, mengen l’herba just davant teu.

Són quasi les 20h de la nit i ets sents lleugera, àgil i capaç de tot i de tothom. Passes pel pont que travessa el riu, mires el cel i més de 100 ocells volen en grup, seguint una única direcció i el cel és ben roig. És el moment de Now we are free, la banda sonora de la pel·lícula Gladiador, que tantes vegades vas escoltar a Roma quan passaves pel costat del Colisseu. I en 10 segons et sents la noia més afortunada del món, enorgullint-te del que has fet i del que fas diàriament. I, només per aquests segons de felicitat penses que sí, que tornaràs, que el camí del colesterol està fet per tu.