10/10/12

El cereal més buscat


Matí de pa amb tomàquet i embotit, i tarda de cereals amb llet. Matí de cereals amb llet i tarda de pa amb tomàquet. Sempre intento variar els àpats, arribant a vegades a la obsessió, però així m'asseguro que menjo de tot.
Pels cereals sóc molt especial i acostumo a menjar sempre els mateixos, menys quan se m'acaben, que faig l'esforç de menjar els de la meva mare. Ja fa uns anys que vaig trobar l'acompanyament perfecte per a la llet: els cereals Special K de iougurt natural. Van ser un gran descobriment i a casa tots en menjàvem, de seguida s'acabaven, així que cada divendres tornàvem a comprar-ne. 
Per què entengueu la meva debilitat, són uns cereals amb gust a vainilla, tot i dir que són de iogurt. La major part de la bossa són cereals neutres, però sempre hi ha el cereal blanc, que és el que m'agrada. Així que jo menjava cereals buscant sempre la peça blanca, de manera que m'omplia el bol de llet de trossets blanquets.
Al cap d'un temps però, aquests cereals van desaparèixer dels supermercats que més freqüentàvem  No vaig saber el motiu, i, durant un temps em vaig haver de conformar amb els cereals neutres i secs. Un dia, però, els meus pares van anar al Baricentro, i allà els van trobar. Van tornar a casa amb un somriure d'orella a orella, com si portessin un tresor a sobre. Duien 4 caixes de cereals i jo només esperava el matí següent per menjar-los. Havien canviat el packaging, s'havien modernitzat, i ara eren "Baixos en grassa". 
L'endemà vaig obrir la bossa amb els ulls posats a l'interior, buscant les peces blanques però no en vaig trobar. Vaig remenar i remenar amb la cullera però ni rastre. En general els cereals tenien gust dolç, però havien desaparegut els trossets blancs. Em vaig indignar. Tant de temps esperant aquell moment i m'havien estafat. Vaig pensar en trucar a atenció al client, o en enviar un e-mail, però vaig donar un vot de confiança a la marca i em vaig esperar a les tres caixes que encara em quedaven. 
Al dia d'avui només me'n queden dues. I, si bé no estic del tot contenta amb la quantitat de cereals blancs que hi posen, en vaig trobant de tant en tant. Això si, al tercer cop que en menjo, ja no en tinc, m'omplo el got de llet amb tots els trossos blancs fins que se m'acaben. A vegades em pregunto quan de temps més estaran a la venda. Mai he conegut a ningú que en mengi. Qui sap, potser només viuen de les desenes de caixes que comprem a casa.


22/7/12

L'envelat



Una de les coses que em venen al cap quan penso en la Festa Major de Mas Rampinyo és el seu envelat.
Han passat ja molts anys des que en aquell sorral del parc no hi tenim la presència, sempre majestuosa,  d’un gran escenari. L’envelat era el centre, el punt de trobada de la Festa Major. Unes cortines rosades donaven la benvinguda a una gran carpa decorada amb llums d’estil clàssic i amb desenes de tribunes. El terra es componia de làmines de fusta que feien “crec-crec” cada cop que hi passàvem per sobre.
Setmanes abans que s’iniciés l’acte festiu, les famílies corrien per tenir reservada una bona llotja per veure tots els espectacles que s’hi farien.
Les senyores del barri encarregaven, amb mesos d’antelació, la confecció d’elegants vestits a la Maria, la modista del poble. Així, l’envelat esdevenia una passarel·la. Aquelles peces de roba, la majoria adornades amb lluentons i detalls brillants, li donaven encara més presència a unes Festes Majors que esperàvem amb candaletes any rere any.
Pels més joves del poble també eren uns dies importants. Des del moment en que el parc de l’aulari es començava a omplir dels camions de la fira ja se’ns notava un cert nerviosisme, era el centre de les converses a l’escola: “No he vist el canguro, tu l’has vist? Potser aquest no el porten...”. I així vivíem la prèvia.
El dia arribava i jo ja havia triat els models que portaria durant el dia i durant la nit. Per la Festa Major sempre estrenava alguna peça de roba.
Gràcies als dinars familiars d’aquells dies els avis ens omplien de monedes de 100pts per poder pujar als caballitos. En aquells anys era el que valia i amb 1000pts podies organitzar-te els 3 dies de fira. Ens trobàvem amb els amics d’escola i pujàvem a les atraccions fins a l’hora de sopar. Anàvem a casa i ens posàvem el nostre millor vestit pel Ball del Fanalet. Era la nit que esperàvem totes les noies. L’envelat s’omplia de parelles que subjectaven un fanalet i que ballaven al ritme de l’orquestra. Així, amb la meva faldilla o el meu vestidet esperava que un dels veïns del poble m'agafés per ballar. Podíem esperar hores. Però en un barri tots ens coneixem i la Dolors, amiga de la meva àvia, agafava el seu nét, el Joan Sisó i a mi, i així, amb 10 anys i sense saber ballar ens posaven enmig de la pista i ens feien les fotos que, 13 anys després encara miro i somric en recordar-les.
La clausura de la Festa Major anava a càrrec de la colla de gitanes de La Unió. Durant 8 anys hi vaig estar ballant. La sensació d’entrar a l’envelat amb tot el barri d’en peus mentre sonava la Contradansa o la Jota era impressionat, potser per això donàvem el màxim i ens emocionàvem amb els aplaudiments dels pares, avis, tiets, cosins, amics i veïns de Mas-Rampinyo.
Recordo l’envelat com si fos ahir, el que no recordo és quants anys fa que no el tenim entre nosaltres. Potser 10, o una mica més. Fa molt de temps dels Feliços anys de Festa Major a l’envelat, però tinc l’esperança, i molts mas-rampinyaires també, que algun dia torni i pugui sentir aquella sensació a l’entrar i trepitjar aquelles làmines de fusta plenes de sorra que grinyolaven quan 40 dansaires ballaven i saltaven al ritme de la cachucha.

21/5/12

Amor adolescent


L'amor adolescent és aquell que sempre hi és, és el platònic, el llunyà, l'impossible però a la vegada el de la il·lusió, el dels somnis (tant amb els ulls oberts com amb els ulls tancats) i el dels sospirs.
Mirant una mica enrere, en aquella adolescència feliç i tendre que vaig tenir, ell sempre hi és. Perquè ho he d'admetre, Thiago Motta va ser el meu amor platònic durant gairebé una dècada.
Jo tenia 11 anys i canviava de canal quan feien futbol, això provocava certes baralles amb el meu germà i avi, apassionats per aquest esport. Però un dia, un jove italo-brasiler de 18 anys va debutar al F.C.Barcelona. Era un centre-campista amb caràcter, alt i fort que quan somreia em feia veure ocellets arreu.
Aviat va ser el protagonista dels meus "oh..." quan el veia, les agendes de l'Institut, carpetes, retalls de diaris i fotografies. Malgrat les crítiques que rebia pel seu joc, a vegades brut, jo el defensava i predicava als quatre vents que era un bon jugador pel Barcelona. Si era el revolucionari d'un partit m'aferrava a aquest fet sempre que em parlaven malament d'ell. Al Gener, quan jo feia anys, m'alegrava saber que ens en portàvem un de menys. Jo 15 i ell 22, tot i que a l'Agost n'acabava fent 23. Eren 8 mesos esperançadors.
Els dos vam anar creixent i el punt àlgid de la "nostra relació" va arribar el desembre del 2006. El Barça estava concentrat al Muntanyà, un restaurant-hotel prop de casa. Aquella nit es jugava el duel contra el Madrid i calia estar preparats. Vam anar a veure l'equip, amb una mica de sort podria estar-hi més a prop que mai. El meu pare tenia preparada la càmera per quan sortissin els jugadors. L'objectiu era ficar-m'hi al costat i fer-m'hi una fotografia, però va haver-hi un imprevist d'última hora. En veure'l sortir em vaig posar tan nerviosa que no vaig tenir el valor d'apropar-m'hi, només el mirava boca-oberta. El seguia amb la mirada fins que va pujar a l'autocar i allà, mirant-lo, m'hi vaig quedar una estona fins que se'n va adonar i em va saludar. No us podeu imaginar el que vaig sentir en aquell moment. La vergonya tan gran que vaig passar i que em va fer amagar-me darrere del meu pare, que amb rapidesa va plasmar el moment. Sonarà de criatura i superficial però aquesta serà una de les imatges de la meva adolescència.
Motta va marxar del meu equip, ha passat per Itàlia, i ara es troba a França però sempre el recordo com el meu amor adolescent i, tot i ser oblidat per molts barcelonistes, sempre que juga el Barça, porto, amb molt d'honor, la samarreta amb el 3 i el seu nom, Thiago Motta.

24/4/12

Oda a Sant Jordi



Només amb 3 anys ja ens expliquen la llegenda del cavaller Sant Jordi i la princesa. Quina valentia i força va tenir el cavaller per salvar la princesa de les dents esmolades del malvat drac, pensem. Els nens, s'imaginen cavallers amb armadura i cavall blanc. Les nenes somien ser aquella princesa de vestit rosa i cabells llargs fins als peus. Durant uns anys, vivim el Sant Jordi de forma plàstica, fent roses amb tots els materials possibles: plastilina, cartró, paper de diari, fang...i, orgullosos, les hi entreguem a les nostres mares que la reben com el regal més preuat.
A l'adolescència, la llegenda de Sant Jordi ens activa les hormones. Esperem il·lusionades el 23 d'abril amb la curiositat per saber si és l'any on un admirador secret, que no sabem ni si tenim, ens regalarà una rosa i ens declarà el seu amor. A Catalunya som poc de St.Valentine's Day així que el dia idoni per a confessions amoroses no és altre que el 23 d'abril. Si aquell dia no hi ha declaració, haurem d'esperar un any més i conformar-nos, amb la sempre fixe i especial rosa del pare.
Una mica més grans, ens centrem en els concursos i relats que es proposen des dels centres educatius. Aprofitant la celebració ens animen a escriure prosa i poesia. Si hi ha sort, cau algun premi, amb una rosa inclosa. És en aquesta època on les roses ja no només són del pare. També arriben des de l'institut.
Amb 23 anys, seguim esperant el 23 d'abril amb emoció, planificant-nos el dia per poder passejar pels cèntrics carrers d'una Barcelona amagada entre llibres. Milers de persones busquen i llegeixen la sinopsis de les propostes que les editorials ens ofereixen cada any. I entre aquesta multitud, es poden veure els moments d'entrega de rosa i llibre entre parelles, que aprofiten els últims instants del 23 d'abril per respirar el perfum de roses i pàgines, i declarar el seu amor als 4 vents.
Ella acaba el dia amb la rosa més bonica de totes, la del pare, i amb un parell de llibres: La juguetería errante de Edmund Crispin; i Yo, mi, me...contigo de David Safier. Entre tantes històries per explicar i personatges per conèixer, vaig tenir "la estranya seguretat que aquells dos llibres havien estat allà, esperant-me durant anys". I no ho vaig dubtar. Ja són a casa.

18/4/12

Molt més que córrer


El passat diumenge, dia de descans, d'aixecar-se tard i de vaguejar en pijama fins la tarda, el despertador va sonar a les 7.45h. En aquells moments vaig maleir haver-me animat a anar a córrer, així perquè sí. Com un amic em va dir un dia, "per què córrer, si pots anar caminant?" "per què corres si no has d'arribar a cap lloc en concret?". Mentre li donava voltes a aquestes preguntes, ja m'havia rentat la cara i vestit. Així que les ganes de tornar al llit s'havien evaporat i transformat en emoció i il·lusió per participar en una cursa tan multitudinària.
El tren, de camí a plaça Catalunya, era la preparatòria i escalfament previ a la sortida. Centenars d'esportistes hi viatjaven. Profesionals, famílies, joves, animals...tots es preparaven per la gran fita. El centre de Barcelona bullia. Milers de persones esperaven la senyal per l'inici de la cursa. No hi entrava ni una ploma enmig d'aquella multitud. La major part de nosaltres hi corríem per plaer, per poder trepitjar els carrers més transitats de Barcelona en un dia on els cotxes passaven a tenir un paper secundari.
A les 9.30h es percebia un cert moviment, les 65.000 persones es començaven a moure i nosaltres, enmig d'aquella aglomeració, també vam començar a fer-ho, però sense avançar ni un metre. La gent cridava, ens animàvem els uns als altres, la sortida arribava i, per fi, ens movíem. Empesos per la música i per les persones que ens aplaudien el nostre pas va començar a accelerar-se.
Córrer pel centre de Barcelona És molt més que córrer, és poder delectar-te amb els edificis que et trobes en el teu recorregut: La Casa Batlló, Fundació Tàpies, Plaça Espanya i molts edificis de gran riquesa arquitectònica.
El gran moment va arribar quan vam trepitjar l'Estadi Olímpic. Aquell on, fa 20 anys, s'hi van celebrar els emblemàtics i recordats Jocs Olímpics de 1992. Van ser uns instants emocionants, per a nosaltres i per a tots els corredors que s'aturaven per mirar-lo de dalt a baix, per fer-s'hi fotografies i, molts, segurament, per rememorar els moments de les Olimpíades. 
Vam seguir el nostre recorregut. Des d'aquella alçada, el camí regalava el paisatge d'una Barcelona clara i fresca. El mar, al fons, les Torres Mapfre ben a prop, la Torre Agbar, la Sagrada Família, el Tibidabo... Els quilòmetres avançaven i ens acostàvem a la meta, ja passejant i fent-la petar, sense adonar-nos. Com més a prop estàvem, més eren les persones que ens animaven a seguir endavant "va, que ja arribeu!". Va ser llavors quan vam decidir córrer, almenys per quedar bé els últims metres i arribar a la meta com ho fan els que surten per televisió: amb els braços oberts, la boca oberta, i el crit de SÍ perquè l'havíem superat. En aquells instants vam poder tenir la sensació, en la nostra mesura, que tenen els professionals quan creuen la línia de meta. I és un moment únic.

19/3/12

La ciutat que mira al Vesuvi



Vida. Seria la paraula per definir una ciutat com Nàpols. Protagonista d'històries i llegendes, niu de grans artistes. La ciutat et rep amb les mans ben obertes. Amb un sol radiant i una mica de vent marí. L'alegria dels seus carrers en pendent se't contagia de seguida. La gent canta i balla a cada racó de la ciutat, fent-se pas entre els cotxes i motos que hi circulen sense llei. 
Respires i pots percebre els ingredients d'una margherita, La Margherita més bona que puguis provar mai. I et deixes portar, aturant-te per mirar aquells balcons de colors i edificis vells que tenen tantes coses per explicar.
I quan penses que ja la coneixes, et presenten la seva panxa. La Neapolis (nom original) més profunda s'amaga sota carrers i cases habitades, un seguit de coves i túnels subterranis et transporten 60 anys enrere, a la Segona Guerra Mundial. 
A l'exterior la gent et saluda amb un somriure, t'abraça i et parla, enamorada, de la seva ciutat. Et demana la teva opinió: i que, i que, que t'ha semblat Napoli?
Són devots de la seva ciutat. Tot i no ser creients, li demanen a San Gennaro una victòria pel Nàpols del seus cors. A vegades els hi coincideix. 
El Sol els torna bojos i la pluja, quan hi és, els tanca a les seves cases per la tristor que els hi suposa la no presència del Sol.
I el seu idioma? es mengen les lletres i, no saps per què però moltes paraules les finalitzen amb un apòstrof. No saps si parlen amb el nas tapat perquè estan encostipats o perquè són així de mena. El moviment de mans i gestos et permet seguir la conversa, fins i tot sense escoltar-la.
Et parlen de la seva ciutat, intentant que te n'emportis una bona imatge. T'expliquen els origens d'aquell indret. Les llegendes que s'han explicat sobre ella. Fantasmes, sants i espavilats són els protagonistes de desenes d'històries napolitanes. No creuen en les supersticions, però les tenen en compte. Per això tenen molts amulets per protegir-se, per si de cas, dels mals. Un d'aquests amulets és el "il corno" (la banya) que representa l'estilització del penis del Déu grec-romà Priapo, protector dels camps, i Déu de la fecunditat i prosperitat. Aquesta peça es troba a totes les botigues del centre, es poden trobar-ne de plàstic, més senzills, i els originals, fets a mà. Tot napolità en té un i, habitualment, el deixen a casa perquè els hi porti bona sort. El més important però, és que te'l regalin, si te'l compres tu mateix, no farà efecte. I, abans d'iniciar el lligam de protecció entre tu i l'amulet, s'ha de seguir un procés: agafar la mà esquerre i situar-hi la punta de l'amulet. És, en aquell moment, on il corno passa a protegir-te per sempre.
No t'acomiades de la ciutat sense abans tornar a menjar pizza i provar els dolços tradicionals (el Babà i l'sfogliatella) que t'omplen la panxa a més no poder.  Però estàs orgullosa de tot el que has conegut en aquell dia i de sentir una mica teva aquella ciutat que mira, feliç, el Vesuvi.

3/2/12

El racó més preuat




És un secret. Un lloc que no es troba als mapes. És un petit forat. Un dels llocs més amagats de Roma.
Podria ser la portada d'una pel·lícula o d'una novel·la. L'inici d'un conte o el final d'un somni. Entre tarongers i avets es troba el racó més preuat de la ciutat eterna.
Roma està plena de miradors, segurament no els vaig arribar a veure tots en 6 mesos. El més conegut és el de la Piazza del Popolo. A tots els mapes i guies turístiques te'l recomanen. També els italians. I és preciós, si, però massa perfecte. Les millors fotografies les podràs fer allà: el Vaticà, Piazza Venezia, Piazza Spagna...són els ulls de Roma. Però les fotografies són, o eren paper, i un dia les tenim i l'altra se'ns han perdut per l'ordinador. El que ens queda, el que recordem passat el temps, són els indrets amb més encant.
Aquest és un d'ells. Situat ves a saber on. Si arriba després d'uns metres de pujada, i ho fas remugant i respirant profundament. On em porten? et preguntes...sembla una plaça...hi regna la foscor i el silenci. Un cementeri custodia l'entrada. I dos militars et miren de reüll. Et sents el personatge d'una novel·la negre, a punt de cometre un crim. I et fan mirar per la porta, pel pany. I descobreixes això. No saps com, però el veus allà, il·luminat i vols retenir la imatge un segons més abans que es tanqui, d'un cop, el llibre, la novel·la negre de la qual t'han fet protagonista, i no et deixi contemplar més aquella preciositat.

22/1/12

Il caffè

Aquesta és la història d’amor i odi entre el cafè i jo. Farà un parell d’anys el meu despertador era el ring-ring de la màquina de cafè. El meu pare,  abans d’anar a treballar, molia el cafè de bon matí i, si tenia la mala sort d’estar mig desperta, m’acabava de desvetllar. A vegades, quan el molia al migdia, observava com se’l posava ben a prop del nas i n’agafava l’aroma. Ell sempre feia l’intent d’acostar-me’l, perquè també fes el mateix, però jo apartava la cara, el trobava d’una amargor insuportable. Era més de Nesquitk.
Tot i això, vaig decidir anar a viure Itàlia i allà, sense exagerar, només mengen pasta i beuen cafè. Durant els primers mesos la meva relació amb el cafè va continuar sent la mateixa, rebia mil i un oferiments dels generosos italians que em feien, amb molt d’amor, el millor cafè del món. El feien pel matí, abans de marxar a la feina per estar més actius, a mig matí, després de dinar, i després de sopar, just abans d’anar a dormir, per agafar el son. La meva resposta sempre era un no. Fins que un dia, observant els passos minuciosos que feien per preparar-lo i l’afecte que hi posaven em vaig arriscar. Em vaig llençar a la piscina i vaig començar amb un cafè sol, sort que era curt i en dos glops me’l vaig acabar. Volia sentir-me plenament integrada a Itàlia i després de provar tot tipus de pasta, era el moment del cafè. Per sorpresa meva, em va deixar un regust bo, no era amarg i feia bona olor. Des d’aquell dia m’atrevia a dir que sí quan m’oferien cafè, a vegades, presa per la valentia, el prenia sol i altres, li donava un toc de color a la llet. Van haver de passar encara uns quants mesos perquè un dia em deixessin fer el cafè, era un gran repte! Vaig seguir tots els passos necessaris. Vaig agafar un parell de tassetes i hi vaig abocar el cafè. Una cullera de sucre i el vaig servir. Abans de que el provessin, el vaig tastar. El gust era bo però no estava del tot dissolt. M’havia oblidat el filtre. El convidat ho va notar i, merescudament em vaig emportar unes quantes rialles. Des de llavors, vaig aprendre a fer el cafè adequadament, rebent, de tant en tant, les felicitacions de qui el prenia habitualment. I ara, després de quasi un any, el prenc pel matí, després de dinar, després de berenar, i abans d’anar a dormir. Sol i curt, només en ocasions especials.