Oda a Sant Jordi

Només amb 3 anys ja ens expliquen la llegenda del cavaller Sant Jordi i la princesa. Quina valentia i força va tenir el cavaller per salvar la princesa de les dents esmolades del malvat drac, pensem. Els nens, s'imaginen cavallers amb armadura i cavall blanc. Les nenes somien ser aquella princesa de vestit rosa i cabells llargs fins als peus. Durant uns anys, vivim el Sant Jordi de forma plàstica, fent roses amb tots els materials possibles: plastilina, cartró, paper de diari, fang...i, orgullosos, les hi entreguem a les nostres mares que la reben com el regal més preuat.
A l'adolescència, la llegenda de Sant Jordi ens activa les hormones. Esperem il·lusionades el 23 d'abril amb la curiositat per saber si és l'any on un admirador secret, que no sabem ni si tenim, ens regalarà una rosa i ens declarà el seu amor. A Catalunya som poc de St.Valentine's Day així que el dia idoni per a confessions amoroses no és altre que el 23 d'abril. Si aquell dia no hi ha declaració, haurem d'esperar un any més i conformar-nos, amb la sempre fixe i especial rosa del pare.

Una mica més grans, ens centrem en els concursos i relats que es proposen des dels centres educatius. Aprofitant la celebració ens animen a escriure prosa i poesia. Si hi ha sort, cau algun premi, amb una rosa inclosa. És en aquesta època on les roses ja no només són del pare. També arriben des de l'institut.

Amb 23 anys, seguim esperant el 23 d'abril amb emoció, planificant-nos el dia per poder passejar pels cèntrics carrers d'una Barcelona amagada entre llibres. Milers de persones busquen i llegeixen la sinopsis de les propostes que les editorials ens ofereixen cada any. I entre aquesta multitud, es poden veure els moments d'entrega de rosa i llibre entre parelles, que aprofiten els últims instants del 23 d'abril per respirar el perfum de roses i pàgines, i declarar el seu amor als 4 vents.
Ella acaba el dia amb la rosa més bonica de totes, la del pare, i amb un parell de llibres: La juguetería errante de Edmund Crispin; i Yo, mi, me...contigo de David Safier. Entre tantes històries per explicar i personatges per conèixer, vaig tenir "la estranya seguretat que aquells dos llibres havien estat allà, esperant-me durant anys". I no ho vaig dubtar. Ja són a casa.

Molt més que córrer

El passat diumenge, dia de descans, d'aixecar-se tard i de vaguejar en pijama fins la tarda, el despertador va sonar a les 7.45h. En aquells moments vaig maleir haver-me animat a anar a córrer, així perquè sí. Com un amic em va dir un dia, "per què córrer, si pots anar caminant?" "per què corres si no has d'arribar a cap lloc en concret?". Mentre li donava voltes a aquestes preguntes, ja m'havia rentat la cara i vestit. Així que les ganes de tornar al llit s'havien evaporat i transformat en emoció i il·lusió per participar en una cursa tan multitudinària.

El tren, de camí a plaça Catalunya, era la preparatòria i escalfament previ a la sortida. Centenars d'esportistes hi viatjaven. Profesionals, famílies, joves, animals...tots es preparaven per la gran fita. El centre de Barcelona bullia. Milers de persones esperaven la senyal per l'inici de la cursa. No hi entrava ni una ploma enmig d'aquella multitud. La major part de nosaltres hi corríem per plaer, per poder trepitjar els carrers més transitats de Barcelona en un dia on els cotxes passaven a tenir un paper secundari.

A les 9.30h es percebia un cert moviment, les 65.000 persones es començaven a moure i nosaltres, enmig d'aquella aglomeració, també vam començar a fer-ho, però sense avançar ni un metre. La gent cridava, ens animàvem els uns als altres, la sortida arribava i, per fi, ens movíem. Empesos per la música i per les persones que ens aplaudien el nostre pas va començar a accelerar-se.

Córrer pel centre de Barcelona És molt més que córrer, és poder delectar-te amb els edificis que et trobes en el teu recorregut: La Casa Batlló, Fundació Tàpies, Plaça Espanya i molts edificis de gran riquesa arquitectònica.

El gran moment va arribar quan vam trepitjar l'Estadi Olímpic. Aquell on, fa 20 anys, s'hi van celebrar els emblemàtics i recordats Jocs Olímpics de 1992. Van ser uns instants emocionants, per a nosaltres i per a tots els corredors que s'aturaven per mirar-lo de dalt a baix, per fer-s'hi fotografies i, molts, segurament, per rememorar els moments de les Olimpíades. 

Vam seguir el nostre recorregut. Des d'aquella alçada, el camí regalava el paisatge d'una Barcelona clara i fresca. El mar, al fons, les Torres Mapfre ben a prop, la Torre Agbar, la Sagrada Família, el Tibidabo... Els quilòmetres avançaven i ens acostàvem a la meta, ja passejant i fent-la petar, sense adonar-nos. Com més a prop estàvem, més eren les persones que ens animaven a seguir endavant "va, que ja arribeu!". Va ser llavors quan vam decidir córrer, almenys per quedar bé els últims metres i arribar a la meta com ho fan els que surten per televisió: amb els braços oberts, la boca oberta, i el crit de SÍ perquè l'havíem superat. En aquells instants vam poder tenir la sensació, en la nostra mesura, que tenen els professionals quan creuen la línia de meta. I és un moment únic.