Roquefort, el plaer és meu

La meva àvia diu que casa seva és un hotel que, quan hi anem, ha de fer molts àpats. El seu únic objectiu és que “dinem de gust” així que varia els plats segons els gustos dels més “tiquismiquis”. Per sort, la seva única néta és “de bon menjar” i mai se li queixa: qui pot arrugar el nas davant d’un plat que ha començat a cuinar a les 9h del matí? i sempre, sempre que acabo de dinar, la mateixa pregunta: has dinat de gust?

Potser perquè ja de ben petita he estat envoltada de bons cuiners i he pogut gaudir de plats exquisits, que ara, per a mi,  menjar és un plaer que va més enllà de qüestions de salut.

El menjar forma part dels nostres records.  De les gambes amb maionesa de la iaia, d’un entrepà a França amb més mantega que pa, de les ostres que fan “gluc” al baixar, d’una “carbonara” de veritat, d’un plat massa salat o d’un altre massa cremat.

Hi ha certs plats caiguts del cel, ningú m'ho negarà. Aquells que ens deixen sense capacitats orals suficients per a descriure la sensació que provem en el primer mos. No trobem paraules, ni notes, ni estrelles que puguin igualar-ho. Només queda tancar els ulls i anar a poc a poc, intentant, que aquella olor, aquella textura, descansi eternament dins nostre.

El Roquefort és un plaer, un d’aquests formatges que et fa tancar els ulls, malgrat el seu aspecte diguem, curiós. 

Ja fa molts anys, en un viatge al País Basc amb la família, vam provar una torrada amb formatge emmental escalfada al forn. La idea ens va agradar i, des de llavors que els divendres o dissabtes a la nit, les fem com a sopar de “gala”. Nosaltres però, ho fem a la nostra manera. Una llesca de pa, a sobre una làmina de formatge emmental, una mica de formatge brie,  uns trossos de roquefort i, el toc final, unes espurnes d’orenga. Es col·loca al forn i pronto!

El resultat és exquisit i, la sensació, indescriptible. Proveu-ho.