Il caffè

Aquesta és la història d’amor i odi entre el cafè i jo. Farà un parell d’anys el meu despertador era el ring-ring de la màquina de cafè. El meu pare,  abans d’anar a treballar, molia el cafè de bon matí i, si tenia la mala sort d’estar mig desperta, m’acabava de desvetllar. A vegades, quan el molia al migdia, observava com se’l posava ben a prop del nas i n’agafava l’aroma. Ell sempre feia l’intent d’acostar-me’l, perquè també fes el mateix, però jo apartava la cara, el trobava d’una amargor insuportable. Era més de Nesquitk.

Tot i això, vaig decidir anar a viure Itàlia i allà, sense exagerar, només mengen pasta i beuen cafè. Durant els primers mesos la meva relació amb el cafè va continuar sent la mateixa, rebia mil i un oferiments dels generosos italians que em feien, amb molt d’amor, el millor cafè del món. El feien pel matí, abans de marxar a la feina per estar més actius, a mig matí, després de dinar, i després de sopar, just abans d’anar a dormir, per agafar el son. La meva resposta sempre era un no. Fins que un dia, observant els passos minuciosos que feien per preparar-lo i l’afecte que hi posaven em vaig arriscar. Em vaig llençar a la piscina i vaig començar amb un cafè sol, sort que era curt i en dos glops me’l vaig acabar. Volia sentir-me plenament integrada a Itàlia i després de provar tot tipus de pasta, era el moment del cafè. Per sorpresa meva, em va deixar un regust bo, no era amarg i feia bona olor. Des d’aquell dia m’atrevia a dir que sí quan m’oferien cafè, a vegades, presa per la valentia, el prenia sol i altres, li donava un toc de color a la llet. Van haver de passar encara uns quants mesos perquè un dia em deixessin fer el cafè, era un gran repte! Vaig seguir tots els passos necessaris. Vaig agafar un parell de tassetes i hi vaig abocar el cafè. Una cullera de sucre i el vaig servir. Abans de que el provessin, el vaig tastar. El gust era bo però no estava del tot dissolt. M’havia oblidat el filtre. El convidat ho va notar i, merescudament em vaig emportar unes quantes rialles. Des de llavors, vaig aprendre a fer el cafè adequadament, rebent, de tant en tant, les felicitacions de qui el prenia habitualment. I ara, després de quasi un any, el prenc pel matí, després de dinar, després de berenar, i abans d’anar a dormir. Sol i curt, només en ocasions especials.