18/4/12

Molt més que córrer


El passat diumenge, dia de descans, d'aixecar-se tard i de vaguejar en pijama fins la tarda, el despertador va sonar a les 7.45h. En aquells moments vaig maleir haver-me animat a anar a córrer, així perquè sí. Com un amic em va dir un dia, "per què córrer, si pots anar caminant?" "per què corres si no has d'arribar a cap lloc en concret?". Mentre li donava voltes a aquestes preguntes, ja m'havia rentat la cara i vestit. Així que les ganes de tornar al llit s'havien evaporat i transformat en emoció i il·lusió per participar en una cursa tan multitudinària.
El tren, de camí a plaça Catalunya, era la preparatòria i escalfament previ a la sortida. Centenars d'esportistes hi viatjaven. Profesionals, famílies, joves, animals...tots es preparaven per la gran fita. El centre de Barcelona bullia. Milers de persones esperaven la senyal per l'inici de la cursa. No hi entrava ni una ploma enmig d'aquella multitud. La major part de nosaltres hi corríem per plaer, per poder trepitjar els carrers més transitats de Barcelona en un dia on els cotxes passaven a tenir un paper secundari.
A les 9.30h es percebia un cert moviment, les 65.000 persones es començaven a moure i nosaltres, enmig d'aquella aglomeració, també vam començar a fer-ho, però sense avançar ni un metre. La gent cridava, ens animàvem els uns als altres, la sortida arribava i, per fi, ens movíem. Empesos per la música i per les persones que ens aplaudien el nostre pas va començar a accelerar-se.
Córrer pel centre de Barcelona És molt més que córrer, és poder delectar-te amb els edificis que et trobes en el teu recorregut: La Casa Batlló, Fundació Tàpies, Plaça Espanya i molts edificis de gran riquesa arquitectònica.
El gran moment va arribar quan vam trepitjar l'Estadi Olímpic. Aquell on, fa 20 anys, s'hi van celebrar els emblemàtics i recordats Jocs Olímpics de 1992. Van ser uns instants emocionants, per a nosaltres i per a tots els corredors que s'aturaven per mirar-lo de dalt a baix, per fer-s'hi fotografies i, molts, segurament, per rememorar els moments de les Olimpíades. 
Vam seguir el nostre recorregut. Des d'aquella alçada, el camí regalava el paisatge d'una Barcelona clara i fresca. El mar, al fons, les Torres Mapfre ben a prop, la Torre Agbar, la Sagrada Família, el Tibidabo... Els quilòmetres avançaven i ens acostàvem a la meta, ja passejant i fent-la petar, sense adonar-nos. Com més a prop estàvem, més eren les persones que ens animaven a seguir endavant "va, que ja arribeu!". Va ser llavors quan vam decidir córrer, almenys per quedar bé els últims metres i arribar a la meta com ho fan els que surten per televisió: amb els braços oberts, la boca oberta, i el crit de SÍ perquè l'havíem superat. En aquells instants vam poder tenir la sensació, en la nostra mesura, que tenen els professionals quan creuen la línia de meta. I és un moment únic.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada