Una de les coses que em venen al cap quan penso en la
Festa Major de Mas Rampinyo és el seu envelat.
Han passat ja molts anys des que en aquell sorral del
parc no hi tenim la presència, sempre majestuosa, d’un gran escenari. L’envelat era el centre,
el punt de trobada de la Festa Major. Unes cortines rosades donaven la
benvinguda a una gran carpa decorada amb llums d’estil clàssic i amb desenes de
tribunes. El terra es componia de làmines de fusta que feien “crec-crec” cada
cop que hi passàvem per sobre.
Setmanes abans que s’iniciés l’acte festiu, les famílies
corrien per tenir reservada una bona llotja per veure tots els espectacles que
s’hi farien.
Les senyores del barri encarregaven, amb mesos
d’antelació, la confecció d’elegants vestits a la Maria, la modista del poble.
Així, l’envelat esdevenia una passarel·la. Aquelles peces de roba, la majoria
adornades amb lluentons i detalls brillants, li donaven encara més presència a
unes Festes Majors que esperàvem amb candaletes any rere any.
Pels més joves del poble també eren uns dies importants.
Des del moment en que el parc de l’aulari es començava a omplir dels camions de
la fira ja se’ns notava un cert nerviosisme, era el centre de les converses a
l’escola: “No he vist el canguro, tu
l’has vist? Potser aquest no el porten...”. I així vivíem la prèvia.
El dia arribava i jo ja havia triat els models que
portaria durant el dia i durant la nit. Per la Festa Major sempre estrenava
alguna peça de roba.
Gràcies als dinars familiars d’aquells dies els avis ens
omplien de monedes de 100pts per poder pujar als caballitos. En aquells anys era el que valia i amb 1000pts podies
organitzar-te els 3 dies de fira. Ens trobàvem amb els amics d’escola i pujàvem
a les atraccions fins a l’hora de sopar. Anàvem a casa i ens posàvem el nostre
millor vestit pel Ball del Fanalet. Era la nit que esperàvem totes les noies.
L’envelat s’omplia de parelles que subjectaven un fanalet i que ballaven al
ritme de l’orquestra. Així, amb la meva faldilla o el meu vestidet esperava que
un dels veïns del poble m'agafés per ballar. Podíem esperar hores. Però en un
barri tots ens coneixem i la Dolors, amiga de la meva àvia, agafava el seu nét,
el Joan Sisó i a mi, i així, amb 10 anys i sense saber ballar ens posaven enmig
de la pista i ens feien les fotos que, 13 anys després encara miro i somric en
recordar-les.
La clausura de la Festa Major anava a càrrec de la colla
de gitanes de La Unió. Durant 8 anys hi vaig estar ballant. La sensació
d’entrar a l’envelat amb tot el barri d’en peus mentre sonava la Contradansa o
la Jota era impressionat, potser per això donàvem el màxim i ens emocionàvem amb els aplaudiments dels pares, avis, tiets, cosins, amics i veïns de
Mas-Rampinyo.
Recordo l’envelat com si fos ahir, el que no recordo és
quants anys fa que no el tenim entre nosaltres. Potser 10, o una mica més. Fa
molt de temps dels Feliços anys de Festa
Major a l’envelat, però tinc l’esperança, i molts mas-rampinyaires també,
que algun dia torni i pugui sentir aquella sensació a l’entrar i trepitjar
aquelles làmines de fusta plenes de sorra que grinyolaven quan 40 dansaires ballaven
i saltaven al ritme de la cachucha.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada