Amor adolescent

L'amor adolescent és aquell que sempre hi és, és el platònic, el llunyà, l'impossible però a la vegada el de la il·lusió, el dels somnis (tant amb els ulls oberts com amb els ulls tancats) i el dels sospirs.

Mirant una mica enrere, en aquella adolescència feliç i tendre que vaig tenir, ell sempre hi és. Perquè ho he d'admetre, Thiago Motta va ser el meu amor platònic durant gairebé una dècada.

Jo tenia 11 anys i canviava de canal quan feien futbol, això provocava certes baralles amb el meu germà i avi, apassionats per aquest esport. Però un dia, un jove italo-brasiler de 18 anys va debutar al F.C.Barcelona. Era un centre-campista amb caràcter, alt i fort que quan somreia em feia veure ocellets arreu.

Aviat va ser el protagonista dels meus "oh..." quan el veia, les agendes de l'Institut, carpetes, retalls de diaris i fotografies. Malgrat les crítiques que rebia pel seu joc, a vegades brut, jo el defensava i predicava als quatre vents que era un bon jugador pel Barcelona. Si era el revolucionari d'un partit m'aferrava a aquest fet sempre que em parlaven malament d'ell. Al Gener, quan jo feia anys, m'alegrava saber que ens en portàvem un de menys. Jo 15 i ell 22, tot i que a l'Agost n'acabava fent 23. Eren 8 mesos esperançadors.

Els dos vam anar creixent i el punt àlgid de la "nostra relació" va arribar el desembre del 2006. El Barça estava concentrat al Muntanyà, un restaurant-hotel prop de casa. Aquella nit es jugava el duel contra el Madrid i calia estar preparats. Vam anar a veure l'equip, amb una mica de sort podria estar-hi més a prop que mai. El meu pare tenia preparada la càmera per quan sortissin els jugadors. L'objectiu era ficar-m'hi al costat i fer-m'hi una fotografia, però va haver-hi un imprevist d'última hora. En veure'l sortir em vaig posar tan nerviosa que no vaig tenir el valor d'apropar-m'hi, només el mirava boca-oberta. El seguia amb la mirada fins que va pujar a l'autocar i allà, mirant-lo, m'hi vaig quedar una estona fins que se'n va adonar i em va saludar. No us podeu imaginar el que vaig sentir en aquell moment. La vergonya tan gran que vaig passar i que em va fer amagar-me darrere del meu pare, que amb rapidesa va plasmar el moment. Sonarà de criatura i superficial però aquesta serà una de les imatges de la meva adolescència.

Motta va marxar del meu equip, ha passat per Itàlia, i ara es troba a França però sempre el recordo com el meu amor adolescent i, tot i ser oblidat per molts barcelonistes, sempre que juga el Barça, porto, amb molt d'honor, la samarreta amb el 3 i el seu nom, Thiago Motta.