Un viatge en tren

Va pujar al tren i es va asseure davant i al costat de persones desconegudes, que possiblement mai es tornaria a trobar. Però, com sempre passava, aquell tren s’aturava més del previst. Va ser llavors quan va mirar al seu voltant, a aquelles persones, que ara començaven a tenir forma i color. Al seu costat, un home solitari llegia un diari, Le Figaro, i un article, Mon parfum. 

Va començar a pensar en totes les olors que li recordaven persones o moments importants i es va sentir nostàlgica i emocionada. L’olor de la colònia de l’adolescència, la dels llençols acabats de rentar de l’àvia, o la del sabó amb el que havia gaudit de calorosos banys. Li passava sovint, això d’emocionar-se per petits coses, però llavors el seu company de seient es va moure, i la va obligar a deixar aquells pensaments nostàlgics. El desconegut francès agafava les seves pertinences per baixar a la propera parada. A la mà portava un llibre de color groc i com sempre feia, va voler saber quin era el títol. Intuïa que seria un llibre escrit en francès, potser pel color estrident seria alguna novel·la actual i moderna. Va haver d’aixecar una mica els ulls, dissimuladament, per llegir-lo. “És l’hora dels adéus?” i una bandera catalana feien de títol i de portada d’aquell llibre. Es va queda parada, aquell home francès, que s'havia imaginat que baixaria a la Tour de Querol, era un català de Sant Andreu amb facilitat per la llengua francesa, probablement. 

Que n’era de pel·liculera!

La vida nocturna

Dedicarem més d’un quart de la nostra vida a dormir, per tant, és important que aprenguem a fer-ho de la millor manera possible, mimant aquestes hores de repòs i desconnexió. 

Així com cuidem la nostra imatge a l’exterior, també dissenyem i tenim cura del nostre dormitori. Renovem llençols, fundes i coixins, i ens comprem pijames, bates i camisons per estar a punt per dormir còmodament. Però hi ha moltes maneres de dormir perquè 7-8 hores donen per molt i, al llarg de la nostra vida, les anirem descobrint.

En termes d’espais trobem el que dorm sol i en un llit petit. Aquest, tot i disposar de poc espai, s’encongeix de manera que només ocupa un quart de llit. Per contra, trobem el que dorm sol però en un llit de matrimoni,  que ocupa de punta a punta aprofitant tot l’espai.També existeixen els que dormen sols però amb un coixí com a company, versió adulta del peluix que tenien durant la seva infància. Acostumen a dormir encongits i s’aferren tant al coixí que seria impossible treure-li.

Si bé les cadenes de roba fan cada dia pijames més divertits, sensuals i elegants, cadascú ha  creat la seva pròpia moda a l’hora d’anar a dormir. I és que per anar al llit tot s’hi val. Combinem ratlles amb quadrats, vermells amb roses, estiu amb hivern, Snoopy amb Mickey Mouse, roba d’esport amb roba de dormir i tot està permès perquè un pijama és entranyable de per si. Els que dormen despullats són un cas a part, difícil de valorar a l’hivern i comprensibles a l’estiu.

També és important analitzar les diferents formes de tapar-se. Existeix el de les mils capes, llençol, funda i manta; i el que amb el nòrdic ja en té prou. Trobem també el que es posa el llençol entre les cames i només es tapa la meitat del cos o el que només es cobreix els peus. El cas de qui es tapa tot, inclosa la cara, també és curiós, és el que coneixem com a faraó. Són els que volen evitar el contacte amb qualsevol tipus d’insecte que piqui però s’aixequen amb 10 picades. Com ha arribat el mosquit a dins és tot un misteri.

Dormir en parella és un tema a part. Tot comença en la decisió de qui dorm a l’esquerre i qui dorm a la dreta. No sé ben bé com s’arriba a aquesta elecció ni si d’alguna manera l’altre ens influencia, però jo, sense adonar-me, sempre que he dormit acompanyada, ho he fet a la part esquerre. Les desavinences nocturnes sovint tenen com a nucli del problema qui es queda amb el llençol. N’hi ha que s’hi donen una volta, deixant a l’altre mort de fred. Trobem també parelles en les que un es vol tapar i l’altre no. En aquest cas, s’arriba a l’acord de tapar-se a mitges. Després també existeixen aquells que ocupen la meitat del llit de l’altre, deixant una de les parts totalment buida i l’altre individu a tocar del precipici. És un risc compartir llit amb segons qui, sobretot pels que tenim el son profund, perquè mai saps on t’aixecaràs el dia següent.

Però el gran problema són els sorolls. No tot gira al voltant dels roncs, ni molt menys. N’hi ha que respiren fort, n’hi ha que es mouen i d’altres que parlen. També ens podríem trobar amb els que fan sorollets amb la boca o els que a mitja nit s’aixequen sonàmbuls. És tot un món.

Podríem seguir parlant de com dormim i de les tendències en pijames que es porten a l’actualitat però és un àmbit tan ampli que se m’escapa de les mans. Val la pena, però, reflexionar com  7 hores donen per tant, tot i, aparentment, dedicar-les al repòs. I és que la vida nocturna és molta vida.

El veritable final del nòmada personatge

Ja fa més d’un segle que em vaig instal·lar a Arles.  Els meus dies a Paris han acabat, i tot el que podia aprendre dels meus amics, els més inconformistes i esborrajats de la ciutat, ja ho he après. Potser he pecat de covard, però mai m’han agradat les multituds ni la ostentació, tot el contrari que els meus contemporanis.

Arles és un lloc fantàstic i m’hi sento molt a gust. Els seus dies sempre són lluminosos i això em facilita molt la feina. Era precisament la llum d’Arles la que estava buscant i no m’ha decepcionat. M’agradaria que aquesta ciutat fos el centre d’inspiració per als meus companys, així com també ho és per a mi. És per això que he llogat una casa per a acollir-los i, en breu, tindré el primer convidat, el senyor P.G.

Cada matí segueixo la mateixa rutina, em llevo ben d’hora i esmorzo una torrada amb mantega acompanyada d’una mica de formatges de la terra i un suc de fruites. Aleshores agafo els meus estris i surto a passejar. Arles està ple de paisatges preciosos i se’m fa difícil aturar-me i no retratar la resta. Grocs, verds i blaus no falten a la meva paleta cromàtica.

Els mesos passen i cada vegada em sento més cansat de la meva professió. La soledat que abans tant anhelava ara està acabant amb mi i sento que no puc continuar tenint com a únic i trist company una ampolla de vidre. He demanat que m’ingressin a un hospital, tinc por de perdre la meva capacitat per a treballar i és la millor solució abans que sigui massa tard.

Pateixo d’angoixa, de depressió i de més símptomes que ja no recordo, però quan agafo el pinzell canvia el meu estat i sento que reneixo de nou. La impossibilitat de pintar l’exterior ha fet que em dediqui a retratar metges i infermeres, sense perdre mai el meu estil, això sí. Trobo a faltar la llum d’Arles i la brisa que onejava les espigues de blat de moro. Els colors càlids de la meva paleta han estat substituïts per blaus i negres, i això m’entristeix molt. Poc a poc, però, em vaig recuperant i a l’hospital creuen que la millor recuperació està al costat dels camps que durant tant de temps he pintat.

El 1890 abandono l’hospital i inicio una nova vida a Auberge, a les afores de París. Allà torno a recuperar la llum de les meves pintures i em sento plenament feliç. Però la desgraciada vida que m’ha tocat viure no em deixa seguir amb aquests instants de felicitat. Molts diran que em vaig suïcidar disparant-me al cor, com els covards, però aquesta vegada no ho vaig ser. Jo passejava tranquil·lament per Auberge quan, de cop, dos joves van disparar-me, accidentalment, amb una pistola en mal funcionament. Vaig morir al cap de dos dies. 

Quin final més trist, em quedaven tants paisatges per retratar i tantes persones per pintar. Em queda el consol que, malgrat el pas del temps, Vincent Van Gogh encara està present en les teles, llibres i paletes dels amants de l’art. No vaig escollir el meu final, tot i que potser, com a molts dels meus contemporanis, la bogeria i passió per l’art ens van matar.

L'artista

Michelangelo Buonarroti, el geni artístic del Renaixement, explicava l’origen de la seva creativitat com el descobriment d’alguna cosa que portem dins. Per fer una escultura, per exemple, afirmava que la forma ja era dins del bloc de marbre abans que ell la comencés a treballar. La missió de l’artista en aquest cas consistia només a treure’n la part que en sobrava i alliberar el que s’hi contenia.

I això és el que fan els artistes atrevir-se a donar ales a aquelles idees que fa anys que corren per la seva ment, activa sempre al 100%. A tots ens agrada pensar, imaginar-nos situacions, somnis i d’aquesta manera es podria dir que som artistes d’amagat, però cal crear, cal treure tot aquesta força i energia que utilitzem internament i donar-la a conèixer.

I a vegades un es pregunta, però jo sóc un artista? No existeixen catadors d’artistes que ens ho puguin aclarir i l’artista de fa segles, que es limitava a la pintura, l’arquitectura i l’escultura ara ha evolucionat en escriptor, músic, actor, dissenyador, humorista, etc. Per tant, no hi ha un límit per a ser considerat un artista, ja que la llista podria ser infinita.

La única diferència entre un artista del S.XII i un artista contemporani és que l’actual hi ha de dedicar més esforç per intentar ser original, dins la mesura que pugui, i no repetir cap obra dels últims 2 milions d’anys. Una mica més fàcil ho va tenir Leonardo Da Vinci, que ens portava 500 anys d’avantatge. Sabem, però, que no hi ha res absolutament original, perquè d’una manera o d’una altra ens inspirem en persones, sons o paraules.

Així doncs, cal valorar l’artista i l’esforç que fa dia rere dia per crear quan tot ja està creat. Ell busca per on sigui i uneix idees que mai ningú havia unit mai, i aquí es on trobem la seva originalitat. Yohi Yamamoto, animava a “comença a copiar el que t’agradi. Copia, copia, copia, copia. I al final de copiar tant, et trobaràs a tu mateix”. I així és com ha de ser i ha de fer un artista, copiar i inspirar-se en els seus herois fins a convertir-se en un d’ells.

Ralet, ralet

L’escudella d’avui m’ha recordat a ella. Un caldo més aviat greixós i les estrelletes com a pasta que sempre posava, tan desfetes que no feia falta ni mastegar.

Els dilluns eren per ella. Des de les 9h del matí que posava les mongetes de ganxet al foc i, amb paciència, s’anaven fent poc a poc. Ho acompanyava d’una mica de cansalada, era el pecat de la nit, i d’una truita de carxofes que només ella sabia fer. Eren sopars d’hivern,  d’aquells que fèiem amb Plats Bruts de fons. Era començar la setmana amb bon peu.

Arribava la primavera i amb ella la Festa Major de Mas Rampinyo. Ens convidava a un dinar de categoria, de pollastre rostit amb prunes. Jo sempre li deia que no m’agradaven però me’n posava igualment, així que passaven de plat en plat fins a tornar a la casssola. També comprava escamarlans, feia escopinyes, espàrrecs blancs, fruits secs, formatge, bolets, patates xips, entre d’altres. L’objecte estrella d’aquella taula era el sifont, una ampolla curiosa amb una xarxa verda. Mai en vaig beure però recordo que m’agradava posar-la a tothom. Un cop acabat el dinar, ens obsequiava amb 500ptes per anar al caballitos. Això ho  feia quan teníem 10 anys, i ho va continuar fent als 20, malgrat no trepitjar la fira.

Tenia un control aeri i terrestre total. Cada cop que passava per davant de casa seva ella ho pressentia i em deia adéu per la finestra. Sabia els horaris dels trens i si havia estat un dia de vaga de Renfe, o bé si hi havia hagut molt de moviment de gent per agafar el tren. “Avui hi havia unes 12 persones esperant a l’estació...”.  I aeri perquè quan sabia que havia d’agafar un avió a les 8h del matí, mirava el cel i es preguntava si en aquell avió que passava per sobre de casa seva hi havia la Cristina. Així que deia un “Bon viatge, Cristina”, no fos cas que hi fos, i no m’ho digués.

L’estiu arribava i qui em coneix sap que les meves faldilles són cinturons amples, i ella era molt irònica amb això. Cada cop que m’hi veia m’assenyalava els peus i em deia “Et trepitjaràs la faldilla!!”. Llavors arribava juliol i durant 4 dies seguits feia com els del PP, repartia sobres a tort i a dret pels nostres sants: Pol, Cristina, Jaume i Anna. Es queixava de la seva mala sort, i de com d’escurada l’estàvem deixant. El sobre a l’època de les pessetes en contenia 5.000 però amb el canvi a l’euro no va voler fer diferències i hi posava un bitllet de 20, un de 10 i una moneda de 1 euro, per arribar a les 5.000 pessetes  establertes per la seva pròpia llei. El sobre sempre anava acompanyat d’unes calces de l’UNNO de Cal Lluís. Era la reina de les noves col·leccions de calces i cada any me’n regalava un parell. I era tant moderna que fins i tot s’atrevia amb les calces brasileres i els tangues.

La seva vitalitat i valentia ens animava a tots i el seu record es tradueix amb somriures. Era una sàvia dels bolets i de les frases fetes, una entusiasta dels cargols i una experta en recollir espàrrecs els mesos d’hivern. El seu nom, Paulina, tot i incloure un diminutiu, es contraposa amb la seva grandesa i capacitat de lideratge que va tenir en tot moment, convertint-se en una autèntica matriarca. Era la iaia del "ralet ralet, paga paga dineret" i dels petons sorollosos i plens d'amor que mai oblidarem.

El secret del cuiner

“Per elaborar un plat exquisit és imprescindible acompanyar-lo de bona música”.

Tenen tots els ingredients a punt i mentre ell cuina, ella s’encarrega de donar-li melodia a aquella vetllada. Fa temps que li promet la vera carbonara però ella li treu importància.  Porta anys menjant els espaguetis a la carbonara de la mama, de la iaia, de la mare de l’amiga i els pansits del menjador de l’escola; i els ha acabat avorrint. Però ell tracta els ingredients com pedres precioses, els mima, els neteja amb delicadesa i els mira amb orgull. Ells i només ells, han estat triats per la seva carbonara.

Prepara una olla amb aigua i la posa a bullir. Mentrestant, en una paella amb una mica d’oli hi aboca una ceba per la meitat, de cap per avall, per donar-li gust. Juntament amb un gra d’all a trossets. Els seus moviments són melòdics i cuida cada detall del seu valuós plat. Ara és el torn de la pancetta que, un cop tallada, també la aboca a la paella. Mentrestant ella observa piano piano aquell domini de la cuina, intentant memoritzar tots els passos. Combina aquesta difícil feina amb el rol de djoquey, i amb els seus maldestres dits utilitzant la tablet, se’n surt prou bé, i la banda sonora segueix. Sona Paul Simon amb el seu Kodachrome.

Pel següent pas prepara un bol, hi aboca dos ous (un per persona) pebre, formatge parmesà a dojo i sal. Comença a remenar mentre canta i mira qui sap on, aïllat de tot i de tothom. Se sent el rei de la seva cuina i no necessita a ningú per aquell moment de plaer que li suposa cuinar el seu plat. Parla, parla per ell i per ella, pensa en veu alta i reflexiona sobre la vida, sobre la fe. Ella li porta la contrària, li posa en dubte les seves creences i passen a parlar de l’astrologia, de la reencarnació i de les pintures tràgiques de Caravaggio.

Aquell lloc i aquella situació la captiva i la desconcerta. Sent admiració per molts objectes d’aquella llar, però sobretot per aquella planta d’alfàbrega.  Sempre amb fulles, malgrat la poca llum. Tant a l’hivern com a l’estiu. Serà l’ambient, serà com la cuida? A casa seva mai li duren tant aquestes plantes i s’ha de conformar amb l’alfàbrega de pot.

La pasta ja està a punt, al punt. Aboca l’aigua, no sense abans agafar-ne una mica amb un got. Torna a posar la pasta a l’olla, i hi aboca la pancetta, i a continuació la barreja d’ou. A foc molt lent ho comença a remenar tot, hi tira una mica de l’aigua calenta de l’olla i segueix remenant fins aconseguir una salsa pastosa i d’un color groguenc.

Li posa davant el plat amb un somriure d’orella a orella. Espera la reacció d’ella. I ella ho prova, tanca els ulls, se’l mira, se’l torna a mirar i sospira. Els seus ulls tornen al plat, no pot aturar-se en aquell orgasme culinari.

El cereal més buscat

Matí de pa amb tomàquet i embotit, i tarda de cereals amb llet. Matí de cereals amb llet i tarda de pa amb tomàquet. Sempre intento variar els àpats, arribant a vegades a la obsessió, però així m'asseguro que menjo de tot.

Pels cereals sóc molt especial i acostumo a menjar sempre els mateixos, menys quan se m'acaben, que faig l'esforç de menjar els de la meva mare. Ja fa uns anys que vaig trobar l'acompanyament perfecte per a la llet: els cereals Special K de iougurt natural. Van ser un gran descobriment i a casa tots en menjàvem, de seguida s'acabaven, així que cada divendres tornàvem a comprar-ne. 

Per què entengueu la meva debilitat, són uns cereals amb gust a vainilla, tot i dir que són de iogurt. La major part de la bossa són cereals neutres, però sempre hi ha el cereal blanc, que és el que m'agrada. Així que jo menjava cereals buscant sempre la peça blanca, de manera que m'omplia el bol de llet de trossets blanquets.

Al cap d'un temps però, aquests cereals van desaparèixer dels supermercats que més freqüentàvem  No vaig saber el motiu, i, durant un temps em vaig haver de conformar amb els cereals neutres i secs. Un dia, però, els meus pares van anar al Baricentro, i allà els van trobar. Van tornar a casa amb un somriure d'orella a orella, com si portessin un tresor a sobre. Duien 4 caixes de cereals i jo només esperava el matí següent per menjar-los. Havien canviat el packaging, s'havien modernitzat, i ara eren "Baixos en grassa". 

L'endemà vaig obrir la bossa amb els ulls posats a l'interior, buscant les peces blanques però no en vaig trobar. Vaig remenar i remenar amb la cullera però ni rastre. En general els cereals tenien gust dolç, però havien desaparegut els trossets blancs. Em vaig indignar. Tant de temps esperant aquell moment i m'havien estafat. Vaig pensar en trucar a atenció al client, o en enviar un e-mail, però vaig donar un vot de confiança a la marca i em vaig esperar a les tres caixes que encara em quedaven. 

Al dia d'avui només me'n queden dues. I, si bé no estic del tot contenta amb la quantitat de cereals blancs que hi posen, en vaig trobant de tant en tant. Això si, al tercer cop que en menjo, ja no en tinc, m'omplo el got de llet amb tots els trossos blancs fins que se m'acaben. A vegades em pregunto quan de temps més estaran a la venda. Mai he conegut a ningú que en mengi. Qui sap, potser només viuen de les desenes de caixes que comprem a casa.