24/2/14

El veritable final del nòmada personatge

Ja fa més d’un segle que em vaig instal·lar a Arles.  Els meus dies a Paris han acabat, i tot el que podia aprendre dels meus amics, els més inconformistes i esborrajats de la ciutat, ja ho he après. Potser he pecat de covard, però mai m’han agradat les multituds ni la ostentació, tot el contrari que els meus contemporanis.

Arles és un lloc fantàstic i m’hi sento molt a gust. Els seus dies sempre són lluminosos i això em facilita molt la feina. Era precisament la llum d’Arles la que estava buscant i no m’ha decepcionat. M’agradaria que aquesta ciutat fos el centre d’inspiració per als meus companys, així com també ho és per a mi. És per això que he llogat una casa per a acollir-los i, en breu, tindré el primer convidat, el senyor P.G.

Cada matí segueixo la mateixa rutina, em llevo ben d’hora i esmorzo una torrada amb mantega acompanyada d’una mica de formatges de la terra i un suc de fruites. Aleshores agafo els meus estris i surto a passejar. Arles està ple de paisatges preciosos i se’m fa difícil aturar-me i no retratar la resta. Grocs, verds i blaus no falten a la meva paleta cromàtica.

Els mesos passen i cada vegada em sento més cansat de la meva professió. La soledat que abans tant anhelava ara està acabant amb mi i sento que no puc continuar tenint com a únic i trist company una ampolla de vidre. He demanat que m’ingressin a un hospital, tinc por de perdre la meva capacitat per a treballar i és la millor solució abans que sigui massa tard.

Pateixo d’angoixa, de depressió i de més símptomes que ja no recordo, però quan agafo el pinzell canvia el meu estat i sento que reneixo de nou. La impossibilitat de pintar l’exterior ha fet que em dediqui a retratar metges i infermeres, sense perdre mai el meu estil, això sí. Trobo a faltar la llum d’Arles i la brisa que onejava les espigues de blat de moro. Els colors càlids de la meva paleta han estat substituïts per blaus i negres, i això m’entristeix molt. Poc a poc, però, em vaig recuperant i a l’hospital creuen que la millor recuperació està al costat dels camps que durant tant de temps he pintat.

El 1890 abandono l’hospital i inicio una nova vida a Auberge, a les afores de París. Allà torno a recuperar la llum de les meves pintures i em sento plenament feliç. Però la desgraciada vida que m’ha tocat viure no em deixa seguir amb aquests instants de felicitat. 
Molts diran que em vaig suïcidar disparant-me al cor, com els covards, però aquesta vegada no ho vaig ser. Jo passejava tranquil·lament per Auberge quan, de cop, dos joves van disparar-me, accidentalment, amb una pistola en mal funcionament. Vaig morir al cap de dos dies. 

Quin final més trist, em quedaven tants paisatges per retratar i tantes persones per pintar. Em queda el consol que, malgrat el pas del temps, Vincent Van Gogh encara està present en les teles, llibres i paletes dels amants de l’art. No vaig escollir el meu final, tot i que potser, com a molts dels meus contemporanis, la bogeria i passió per l’art ens van matar.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada