Ralet, ralet

L’escudella d’avui m’ha recordat a ella. Un caldo més aviat greixós i les estrelletes com a pasta que sempre posava, tan desfetes que no feia falta ni mastegar.

Els dilluns eren per ella. Des de les 9h del matí que posava les mongetes de ganxet al foc i, amb paciència, s’anaven fent poc a poc. Ho acompanyava d’una mica de cansalada, era el pecat de la nit, i d’una truita de carxofes que només ella sabia fer. Eren sopars d’hivern,  d’aquells que fèiem amb Plats Bruts de fons. Era començar la setmana amb bon peu.

Arribava la primavera i amb ella la Festa Major de Mas Rampinyo. Ens convidava a un dinar de categoria, de pollastre rostit amb prunes. Jo sempre li deia que no m’agradaven però me’n posava igualment, així que passaven de plat en plat fins a tornar a la casssola. També comprava escamarlans, feia escopinyes, espàrrecs blancs, fruits secs, formatge, bolets, patates xips, entre d’altres. L’objecte estrella d’aquella taula era el sifont, una ampolla curiosa amb una xarxa verda. Mai en vaig beure però recordo que m’agradava posar-la a tothom. Un cop acabat el dinar, ens obsequiava amb 500ptes per anar al caballitos. Això ho  feia quan teníem 10 anys, i ho va continuar fent als 20, malgrat no trepitjar la fira.

Tenia un control aeri i terrestre total. Cada cop que passava per davant de casa seva ella ho pressentia i em deia adéu per la finestra. Sabia els horaris dels trens i si havia estat un dia de vaga de Renfe, o bé si hi havia hagut molt de moviment de gent per agafar el tren. “Avui hi havia unes 12 persones esperant a l’estació...”.  I aeri perquè quan sabia que havia d’agafar un avió a les 8h del matí, mirava el cel i es preguntava si en aquell avió que passava per sobre de casa seva hi havia la Cristina. Així que deia un “Bon viatge, Cristina”, no fos cas que hi fos, i no m’ho digués.

L’estiu arribava i qui em coneix sap que les meves faldilles són cinturons amples, i ella era molt irònica amb això. Cada cop que m’hi veia m’assenyalava els peus i em deia “Et trepitjaràs la faldilla!!”. Llavors arribava juliol i durant 4 dies seguits feia com els del PP, repartia sobres a tort i a dret pels nostres sants: Pol, Cristina, Jaume i Anna. Es queixava de la seva mala sort, i de com d’escurada l’estàvem deixant. El sobre a l’època de les pessetes en contenia 5.000 però amb el canvi a l’euro no va voler fer diferències i hi posava un bitllet de 20, un de 10 i una moneda de 1 euro, per arribar a les 5.000 pessetes  establertes per la seva pròpia llei. El sobre sempre anava acompanyat d’unes calces de l’UNNO de Cal Lluís. Era la reina de les noves col·leccions de calces i cada any me’n regalava un parell. I era tant moderna que fins i tot s’atrevia amb les calces brasileres i els tangues.

La seva vitalitat i valentia ens animava a tots i el seu record es tradueix amb somriures. Era una sàvia dels bolets i de les frases fetes, una entusiasta dels cargols i una experta en recollir espàrrecs els mesos d’hivern. El seu nom, Paulina, tot i incloure un diminutiu, es contraposa amb la seva grandesa i capacitat de lideratge que va tenir en tot moment, convertint-se en una autèntica matriarca. Era la iaia del "ralet ralet, paga paga dineret" i dels petons sorollosos i plens d'amor que mai oblidarem.